El darrer informe PISA ha evidenciat amb dades allò que sabíem; cal redreçar el rumb. És un problema complex, que no només es produeix a casa nostra, però sí que cal prendre mesures urgents. És imprescindible l’autocrítica per part de tots els actors involucrats en l’educació, deixar els retrets i impulsar les polítiques necessàries per esmenar la situació. Fa anys que els professors universitaris advertim com els estudiants arriben a la universitat amb més dificultats de comprensió lectora, d’assumir càrregues de treball més intenses i també, diria, amb una certa debilitat emocional davant les exigències de temps que la universitat requereix. En aquest sentit, i amb ànim constructiu, comparteixo una proposta metodològica per revisar el sistema actual. En primer lloc, és imprescindible una diagnosi compartida. Cal que des de la comunitat educativa, administració, sindicats, docents, famílies, experts, comparteixin una diagnosi de base científica i no ideològica. El sistema educatiu de Catalunya el conformen l’escola pública i la concertada, així com l’escola privada. Si en l’àmbit universitari hi ha una visió de sistema des de posicions diferents, també hauria de ser possible en l’àmbit educatiu. No ens podem permetre cap exclusió en un moment de reflexió i presa de decisions. En segon terme, cal determinar quins són els àmbits de millora a tots els nivells: infantil, primària i secundària. Identificar quines competències, coneixements i currículums no s’assoleixen i de quina manera els podem treballar. Hem de ser valents i definir amb claredat quins són els valors que volem transmetre als estudiants i quin és el rol que les famílies haurien d’exercir. L’autoritat del professor no pot ser qüestionada. Serà controvertit o no, però l’esforç, la frustració o l’error són necessaris per al creixement personal dels alumnes i cal que el sistema ho incorpori. Hem de connectar la millora en les competències, coneixements, currículums i valors amb canvis en la governança, en l’avaluació de les polítiques públiques, en la formació del professorat, en les polítiques de promoció i en la burocràcia innecessària. Un cop definida una diagnosi compartida, s’ha de concretar obligatòriament la priorització de les accions, la seva calendarització i els recursos per poder-les tirar endavant. No podem tornar a caure en l’error de definir actuacions sense els recursos necessaris que les condemna al fracàs. Anotin que en cap cas he fet referència al dèficit fiscal que Catalunya pateix i que això limita l’assignació de recursos. I finalment, cal control i seguiment. El sistema universitari, amb tots els defectes i virtuts, disposa d’una agència independent: l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, que avalua, certifica i en fa seguiment. Cal un espai on es pugui fer aquest control, donant suport als centres i docents. El més important és conjurar-se totes les institucions públiques i privades per tal d’iniciar un canvi de rumb. El meu article, en comptes de fer crítiques a les accions preses en els darrers anys, se centra a definir una metodologia de treball per revertir la situació; no podem perdre més temps. Estem en caiguda lliure i cal actuar urgentment. És necessari un pacte de país estable i immutable als canvis de partit polític en el Departament d’Educació. Com deia l’enyorat Carles Capdevila: “En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència.”