Quan vam decidir impulsar el 1r Congrés de Benestar Emocional de Girona, moltes veus suggerien que la salut emocional no era una prioritat, que no interessava. Però els més  de 1.200 inscrits que finalment hi han assistit, i l’interès que han generat les intervencions dels diferents experts que ens han acompanyant, ens diuen que no només és una prioritat, sinó que és un dels grans reptes del nostre temps. La salut mental i emocional forma part de la vida de milers de persones. Trastorns com la depressió, l’ansietat, l’assetjament laboral o el burnout (esgotament laboral), la solitud no volguda o els trastorns alimentaris no són vergonyes a amagar. Són problemes que cal afrontar amb rigor científic i amb polítiques públiques encertades. Un dels aprenentatges més valuosos que ens ha deixat aquest 1r Congrés de Benestar Emocional és la necessitat d’oferir eines a les famílies per gestionar i abordar els reptes emocionals en el seu dia a dia. Dotar-les de recursos i coneixements és imprescindible per construir una societat més forta i saludable. És un compromís que hem assumit des de l’Ajuntament de Girona i que guiarà el nostre treball futur. Vull destacar l’encert de crear fa un any i mig la primera Regidoria de Benestar Emocional de Catalunya, liderada per la regidora Sílvia Bosch. Aquesta regidoria ha obert camí impulsant mesures com l’Espai Calma durant les Fires de Girona per a infants amb trastorns del neurodesenvolupament, com l’espectre autista. O l’aplicació Dinder, una plataforma de connexió per a persones amb discapacitat. Són exemples de com podem començar a donar resposta a les necessitats emocionals i socials de les persones. Però sabem que aquest és només el principi. Com a vicealcaldessa no sóc experta en salut emocional. Però estic compromesa amb aquesta causa, tal com ho estan el miler de centenars de persones que ens han acompanyat al congrés. He viscut de prop el patiment emocional de persones que estimo, i això m’ha fet encara més conscient de la necessitat d’actuar amb determinació. Aquesta és la grandesa del projecte: un congrés sense pretensions, però amb un impacte transformador. Gràcies a la participació de ponents de prestigi i al suport de tants ciutadans i ciutadanes que respost a la nostra crida, Girona es consolida com un referent en benestar emocional. I no ens quedem aquí. Ja estem treballant en la segona edició del Congrés, que tindrà lloc el 2026. Sabem que queda molt camí per recórrer, però també sabem que el camí ja està traçat. Aquest congrés ens deixa una lliçó essencial: més enllà de la desesperança que sembla imposar-se en el món d’avui, sempre hi ha lloc per a l’esperança. Una esperança que es construeix amb voluntat, esforç i amb el compromís de fer millor la vida de les persones. Girona continuarà liderant aquest camí amb determinació.

El darrer informe PISA ha evidenciat amb dades allò que sabíem; cal redreçar el rumb. És un problema complex, que no només es produeix a casa nostra, però sí que cal prendre mesures urgents. És imprescindible l’autocrítica per part de tots els actors involucrats en l’educació, deixar els retrets i impulsar les polítiques necessàries per esmenar la situació. Fa anys que els professors universitaris advertim com els estudiants arriben a la universitat amb més dificultats de comprensió lectora, d’assumir càrregues de treball més intenses i també, diria, amb una certa debilitat emocional davant les exigències de temps que la universitat requereix. En aquest sentit, i amb ànim constructiu, comparteixo una proposta metodològica per revisar el sistema actual. En primer lloc, és imprescindible una diagnosi compartida. Cal que des de la comunitat educativa, administració, sindicats, docents, famílies, experts, comparteixin una diagnosi de base científica i no ideològica. El sistema educatiu de Catalunya el conformen l’escola pública i la concertada, així com l’escola privada. Si en l’àmbit universitari hi ha una visió de sistema des de posicions diferents, també hauria de ser possible en l’àmbit educatiu. No ens podem permetre cap exclusió en un moment de reflexió i presa de decisions. En segon terme, cal determinar quins són els àmbits de millora a tots els nivells: infantil, primària i secundària. Identificar quines competències, coneixements i currículums no s’assoleixen i de quina manera els podem treballar. Hem de ser valents i definir amb claredat quins són els valors que volem transmetre als estudiants i quin és el rol que les famílies haurien d’exercir. L’autoritat del professor no pot ser qüestionada. Serà controvertit o no, però l’esforç, la frustració o l’error són necessaris per al creixement personal dels alumnes i cal que el sistema ho incorpori. Hem de connectar la millora en les competències, coneixements, currículums i valors amb canvis en la governança, en l’avaluació de les polítiques públiques, en la formació del professorat, en les polítiques de promoció i en la burocràcia innecessària. Un cop definida una diagnosi compartida, s’ha de concretar obligatòriament la priorització de les accions, la seva calendarització i els recursos per poder-les tirar endavant. No podem tornar a caure en l’error de definir actuacions sense els recursos necessaris que les condemna al fracàs. Anotin que en cap cas he fet referència al dèficit fiscal que Catalunya pateix i que això limita l’assignació de recursos. I finalment, cal control i seguiment. El sistema universitari, amb tots els defectes i virtuts, disposa d’una agència independent: l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, que avalua, certifica i en fa seguiment. Cal un espai on es pugui fer aquest control, donant suport als centres i docents. El més important és conjurar-se totes les institucions públiques i privades per tal d’iniciar un canvi de rumb. El meu article, en comptes de fer crítiques a les accions preses en els darrers anys, se centra a definir una metodologia de treball per revertir la situació; no podem perdre més temps. Estem en caiguda lliure i cal actuar urgentment. És necessari un pacte de país estable i immutable als canvis de partit polític en el Departament d’Educació. Com deia l’enyorat Carles Capdevila: “En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència.”